Butlletí #28

Butlletí de l’ANC de l’Eixample, Sant Antoni i Les Corts

Eixamplem

novembre 3, 2024

El català

Editorial

De la supervivència a la normalitat només amb la independència

La llengua i la cultura són els pilars de la Nació catalana, per això des de fa més de 3 segles que són perseguides i s’han intentat esborrar del mapa, tant al Reino de España com a la Republique Française, a través de lleis repressives, menyspreu social i imposicions violentes o subtils.

Som en una emergència lingüística perquè el català és una llengua minoritzada. Als Països Catalans, la interferència de l’idioma espanyol a tots els àmbits (als mitjans de comunicació, a les xarxes, a l’esport, al lleure, a la publicitat, a l’administració i sobretot al carrer) condueix inevitablement a la substitució lingüística que, a la llarga, és la causa de la desaparició de la llengua minoritzada.

Només per aquests motius es justifica que l’Eixamplem hi dediqui un monogràfic quan s’acosta un Sant Jordi encara atípic per la persistència de la pandèmia.

No podem ni volem acceptar la submissió, ni la resignació ni la resistència simbòlica. La llengua -com la cultura- és patrimoni de les persones, però les institucions, que tenen a les seves mans les reglamentacions, han d’estar disposades a lluitar per defensar el que significa i el que representa com a mecanisme de comunicació i d’identitat.

Un govern autonòmic buit de poder, poruc, supeditat a l’estat espanyol, que domina el poder polític, l’aparell repressiu i els òrgans jurídics, és incapaç de defensar amb eficàcia el paper que la llengua catalana ha de tenir a Catalunya i a la resta dels Països Catalans.

Només amb la independència política total es podrà aconseguir redreçar-ne la davallada i donar-li la dignitat que mereix perquè no podem oblidar que, gràcies a la tenacitat i la tossuderia del poble, ha estat possible mantenir-la viva.

El català depèn de nosaltres, el 52% dels catalans han votat per la independència i això també inclou la dignificació de la nostra parla.

#28

Butlletí

No hi ha poble sense cultura ni cultura sense llengua

Per què hi ha llengües que corren perill

«Les llengües moren perquè els seus parlants deixen d’usar-les. I els motius que els duen a fer-ho no tenen res de natural. La repressió per motius de llengua no és precisament un fet anecdòtic en la història de la humanitat»

Vilaweb

Si donem un cop d’ull al mapa lingüístic i al mapa polític d’Europa, veurem com molt sovint les fronteres lingüístiques no coincideixen amb les fronteres estatals perquè les llengües són més antigues que uns estats forjats generalment a partir d’acords polítics o conquestes bèl·liques. Si els parlants es resisteixen a acceptar la llengua oficial, el poder polític, que massa sovint no està a l’alçada de les circumstàncies, teixeix un argumentari encaminat a forjar un pensament col·lectiu en contra del que anomenen llengües autòctones, llengües regionals, dialectes… I el conflicte està servit.

Hi ha diverses raons que provoquen la progressiva desaparició d’una llengua. Les més habituals són:

La substitució lingüística. És una de les causes principals de debilitació d’una llengua perquè el poble l’abandona i la substitueix per una altra que considera més útil, més extensa, més prestigiosa… Aquesta actitud acostuma a anar precedida de campanyes més o menys subtils que fan sentir als parlants aquesta necessitat i ja no la traspassen als fills. Aquest seria el cas de determinades llengües ameríndies, els parlants de les quals són vistos amb menyspreu i no volen que els seus fills passin pel mateix patiment. Un cop es produeix el tall generacional, el retorn és pràcticament impossible.
La repressió planificada del poder contra una minoria lingüística i cultural, com va ser el cas d’Estònia durant el règim stalinista en què es va iniciar un procés de russificació duríssim contra la llengua i la cultura estonianes que va alterar la relació dels habitants d’Estònia amb el seu hàbitat natural.
Les emigracions i les dispersions de la població per causes de pobresa o de conflicte bèl·lic. A Irlanda, la pèrdua de l’idioma es deu en gran part a les grans emigracions del XIX, perquè si bé al 1841 els parlants eren 4.000.000, després de la fam de les patates i les emigracions conseqüents, al 1851 ja només eren 1.700.000.

Catalunya està situada en un lloc de pas i tradicionalment ha conviscut amb ètnies i llengües diverses, fins al punt que actualment s’hi parlen, amb més o menys intensitat, unes 300 llengües. Des d’aquesta perspectiva multiètnica i multilingüística, quina és la fortalesa del català?

Una mirada a la història i des del Decret de Nova Planta, el document que inicia una persecució sistemàtica contra la llengua, ens demostra que podrien parlar de “miracle” perquè no sé de cap altra llengua al món que hagi sobreviscut a tantes adversitats i hagi arribat amb fortalesa al segle XXI, perquè les llengües, sense un estat al darrere que les protegeixi com fan tots els estats amb les seves, estan condemnades a una existència pràcticament testimonial.

També en aquest tema, la nostra capacitat de resistència és un exemple de ganes de ser.

Adrià Costa

Blanca Serra

Entrevista

Parlem amb Blanca Serra sobre la situació de la llengua catalana

Blanca Serra (Barcelona 1943) és llicenciada en filologia clàssica. La seva activitat política ha estat sempre marcada per la defensa de la llengua i la independència de Catalunya, una actitud que l’ha convertida en un referent per a la llengua i la cultura dels Països Catalans.

Per a les persones preocupades per la llengua, la idea que el català pugui entrar en un procés de desaparició és inacceptable. En la nostra entrevista amb Blanca Serra, la primera pregunta que li formulem és justament què significa per a un país la pèrdua de la seva llengua. Aquesta és la seva resposta:

Quan, com és el nostre cas, allò que ens distingeix com a comunitat nacional singular és la llengua i tot allò que es vehicula amb la llengua, es a dir el pensament, les accions, la història, les lluites i maneres de fer, que desaparegui la teva llengua és la desaparició i l’anorreament del país sencer. És part d’un genocidi de la diversitat de la humanitat.

Una de les causes de la pèrdua de la llengua és allò que s’anomena substitució lingüística. Serra la defineix així:

Es tracta d’un procés, relativament llarg, que es dóna quan existeix una situació de subordinació lingüística entre una llengua subordinant -en el nostre cas el castellà/espanyol- i una llengua subordinada –el català en el nostre cas. La llengua subordinant va deixant en situació d’ús residual la llengua subordinada en els diferents àmbits d’ús general fins a deixar-la arraconada i menystinguda pels propis parlants i, al límit, fins a extingir-la com a llengua viva. És un procés lent, que pot ser accelerat o retardat per factors polítics i culturals, però que va avançant sense aturador si no s’engega una normalització lingüística adequada i la corresponent reversió de les normes d’ús.

En aquest procés es produeix la pèrdua progressiva dels trets propis de la llengua subordinada, que són substituïts pels corresponents trets propis de la llengua subordinant i això passa a tots els nivells de la llengua:

fonètic: Per exemple la introducció del so castellà de la J (ja, ja, ja…), el so de S sonora substituït per S sorda (casolà/cassolà),
morfològicosintàctic: “Tinc que” per “tinc de, he de”, “No tinc” per “No en tinc”.
lexicosintàctic i lexicosemàntic: introducció de mots de l’altra llengua, desaparició de locucions, frases fetes, proverbis…

La nostra constatació és que el català és llengua d’ús normal a moltes zones geogràfiques però que a Barcelona i la seva conurbació s’ha convertit en una llengua poc parlada tot i que és coneguda pràcticament per tothom, i Serra ratifica aquest procés de substitució:

A Barcelona i àrea metropolitana es nota molt aquest procés de substitució, sobretot entre el jovent (per més que hi hagi l’escola i un mínim d’immersió lingüística en català pel mig); també se sent com el castellà actua molt sovint de llengua pont entre, per exemple, el tagal dels filipins, l’amazig, l’àrab dels magrebins, el xinès, el rus, el búlgar o altres llengües de les comunitats de nou vinguts; això es produeix perquè els immigrats perceben que els és més útil i còmode aprendre i usar un mínim d’espanyol perquè el poden compartir amb tothom, ja que és la llengua obligada constitucionalment. També les nombroses comunitats llatinoamericanes, sovint amb pares i mares de llengües ameríndies, no se senten gens empeses a sumar-se al català després que s’han incorporat al castellà. I en tercer lloc és molt important l’actitud que mantinguem els catalanoparlants: si ens passem constantment al castellà per comoditat, per no buscar-nos conflictes, per quedar bé, estem contribuint a la substitució, minorització i debilitació del català.

També els rètols dels establiments i negocis reflecteixen que en gran part no es respecta el codi de consum de retolar en la llengua pròpia.

Un exemple clar seria uns cantants d’èxit del Baix Llobregat com els germans David i José Muñoz, els Estopa que, per edat, han d’haver passat per l’escola catalana i no se n’han encomanat gens, perquè ja en tenen prou amb expressar-se en espanyol per a un mercat de milions de parlants als dos cantons de l’atlàntic.

En les reivindicacions socials i polítiques la societat civil té molt més pes del que es pot pensar i li demanem quines mesures podria o hauria de prendre.

En primer lloc prendre consciència d’aquests problemes i no estar tot el sant dia lamentant-nos de les nostres debilitats, deixadesa i indiferència sobre el futur i les possibilitats de la llengua. En segon lloc prendre consciència de la força de l’activisme lingüístic i del poder que tenim a les nostres mans només que ens ho proposem. Organitzem-nos i associem-nos, doncs , en alguna de les entitats de les moltes que existeixen que treballen en favor de la llengua i la cultura. I en tercer lloc, en el context de l’horitzó multilingüe a què ens encaminen, hem d’aspirar a ser una nació de políglotes i saber que cada persona o família d’incorporació llunyana en el temps o recent té família, coneguts, amistats, llaços de tot tipus a les seves terres d’origen a les quals pot enllaçar les seves noves experiències i això té una gran força que hem de tenir en compte: cultivar l’empatia entre els hàbits lingüístics i culturals dels nous vinguts i els seculars dels catalans de tota la vida.

Plataforma per la llengua

L’ONG del català

La Plataforma per la Llengua és una entitat no governamental, sense ànim de lucre i amb una gran trajectòria al nostre país que vetlla per a la normalització del català en tots els àmbits de la societat civil. De fet és una tasca que haurien de fer sobretot les institucions polítiques, sovint massa entretingudes en altres fronts no sempre imprescindibles.

Les línies bàsiques d’actuació que es proposa aquesta entitat són:
• Conscienciar els parlants i incidir en l’ús del català.
• Fer del català el punt de trobada de la diversitat social, ètnica i cultural de la nostra societat.
• Treballar per a la normalització del català ens els àmbits culturals, audiovisuals, del joc, del lleure…
• Garantir la presència del català en tots els àmbits educatius.
• Garantir els drets lingüístics dels catalans en l’àmbit privat i públic.
• Normalitzar la llengua en el món socioeconòmic.
• Aconseguir el reconeixement de les administracions internacionals.
• Aconseguir l’increment de la presència de la llengua catalana en l’àmbit judicial.

Engin Akyurt

I unes quantes reflexions

Si mantens el català d’entrada i durant la conversa, observaràs amb sorpresa que hi ha molta més gent del que et penses que el parla.
Si mai no fas servir el català en públic, pensa que estem davant d’una llengua amenaçada i que l’ús públic és molt important per a la seva supervivència. Si només ho fas de vegades, intenta que per a tu sigui un hàbit fer-ho sempre.
Si només inicies la conversa en català quan tens la seguretat que el teu interlocutor també el parla, com ho pots saber abans d’iniciar la conversa?
Si ignorem que tots els nens han passat per una escola que els ha format en ambdues llengües i que són capaços, des de ben petits, de seguir una conversa en català, de què serveixen les escoles?
Si no tenim clar que les persones que estan de cara el públic han de parlar la llengua del país on viuen, en quin lloc queden els nostres drets com a ciutadans? Us imagineu una persona que no sàpiga parlar gens d’italià i que despatxi en un comerç a Itàlia?
Si quan coneixem una persona estrangera tendim a parlar-li només en castellà, quina opció li donem perquè aprengui la llengua?
Si en una conversa tothom parla en la seva llengua, trobes que això crea tensions? I no has pensat que aquestes tensions són només una imaginació teva?