Eixemplem butlletí #7 | assembleaeexi.cat

Butlletí #7

Butlletí de l’ANC de l’Eixample, Sant Antoni i Sagrada Família

Eixamplem

novembre 3, 2024

Eixamplem-46

Editorial
La independència de Catalunya
Entrevista a Vicent Partal
La presó Model
Referèndum és democràcia
Grup de treball del Butlletí de l’EExI

Referèndum sense dubtar

Catalunya,” la gran nació catalana” que deia Pau Casals, és un poble que al segle X es va erigir com un Estat independent, molt anterior al Regne de Castella, constituït el 1497 en el Pacte de Tordesillas, sense la participació de Catalunya.

Catalunya, amb 130 presidents en la història de la seva tradició democràtica –a diferència de Castella, sempre regida per una monarquia absolutista–, va incorporar el constitucionalisme amb els Usatges i la creació de Corts generals, amb participació dels estaments socials.

Abolides les institucions i el Dret Públic català amb l’ocupació militar i l’annexió de Catalunya per la força, consumada el 1714, Catalunya mai no ha renunciat a recobrar l’Estat Català i governar-se per les seves lleis pròpies. Fins ara, el Regne d’Espanya ha mantingut la situació de dominació hegemònica de Catalunya, dominació que no s’ha resolt amb la Constitució del 1978, ni molt menys amb l’actual política conservadora de l’Estat, que comparteix el socialisme espanyol.

Tant la sentència negativa del Tribunal Constitucional, del 2014, sobre el dret a decidir reclamat per Catalunya (en exercici del dret universal a la lliure determinació dels pobles reconegut pel dret internacional i les resolucions 2625 i 2711 de l’Assemblea General de 1970 de les Nacions Unides), com l’anul·lació el febrer del 2017 de l’acord del Parlament de Catalunya per celebrar el referèndum d’autodeterminació, assenyalen la posició definitiva i antidemocràtica del govern del Regne d’Espanya, proclamant la indissoluble unitat d’Espanya, transposada a la Constitució de les lleis franquistes, interposant la Constitució espanyola a l’aplicació del preferent i prevalent dret internacional que reconeix el dret a la lliure determinació dels pobles i el dret a la secessió i creació d’un nou Estat.

El principi democràtic per superar les limitacions d’una Constitució (estudiat i resolt a través d’una sentència del Tribunal Suprem del Canadà el 1998) també queda limitat en dret espanyol al contingut literal de la Constitució, amb què el govern espanyol s’enroca autoritàriament, sense cap marge a la interpretació equitativa.

La defensa de la democràcia sens dubte exigeix la celebració del referèndum que reclama el poble català, atès que el principi democràtic no es limita a la interpretació judicial de la Constitució espanyola.

El referèndum és l’eina més adequada a fi de resoldre les deficiències i insuficiències de les lleis polítiques españoles i conèixer la veritable voluntat del poble català sobre el seu futur polític.

Pau Miserachs

#7

Butlletí

La independència de Catalunya

L’annexió violenta per part de Castella dels territoris de la Nació Catalana i l’Aragó i la conseqüent situació de submissió a Espanya, és conseqüència directa del que va expressar-se en el Tractat d’Utrecht de l’any 1713.

El problema dit català –de fet Europeu– és de naturalesa permanent com així ho van expressar els redactors del “Cas de Catalunya, apel·lació a les Nacions Unides”, document presentat a la primera conferència constitutiva de l’ONU, celebrada a San Francisco l’any 1945. I, hi afegien:

“Els punts bàsics de les aspiracions catalanes, no canvien amb l’existència a Espanya d’un règim més o menys liberal. Ni tampoc amb una major o menor opressió. Catalunya ha estat una nació oprimida, sota la Monarquia, sota la República Espanyola i sota Franco. La desaparició de Franco deslliurarà Catalunya del nazi-feixis-me, però no de l’opressió espanyola exercida pels seus hereus polítics”. I així ha estat, segons constatem sota la postfranquista monarquia espanyola actual.

L’ONU, va acceptar l’apel·lació –Catalana– a les Nacions Unides i la va registrar com a document annex a la seva Conferència.

La societat catalana ha iniciat un procés democràtic per capgirar la situació i recuperar la plena sobirania, mitjançant un Referèndum d’independència que traslladarà a la ciutadania la possibilitat d’escollir democràticament el nostre futur.

Poder-ho celebrar, topa amb la interpretació de la legalitat que fan des de l’Estat espanyol. El procés de democratització de les societats actuals –iniciat al segle XIX i definitivament formalitzat al segle XX assumeix en tant que dret natural, els drets dels homes i el dret de les nacions a l’autodeterminació. Reconegut per tots els països membres de les Nacions Unides, el Regne d’Espanya hi està obligat, ja que ha firmat tots els tractats internacionals que ho recullen i tots els acords polítics que ho refermen.

Article 1 de la Carta de les Nacions Unides

Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de l’autodeterminació dels pobles, i prendre tot de mesures encaminades a enfortir la pau mundial.

La Constitució espanyola de 1978. Títol III. De les Corts Generals. Capítol tercer. Dels tractats internacionals.

Article 96

Els tractats internacionals vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.

Article 10

Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya.

El dret a l’autodeterminació és un principi erga omnes (del llatí, “respecte de tots” o “enfront de tots”, utilitzada en dret per a referir-se a l’aplicabilitat d’una norma, un acte jurídic o un contracte), la seva aplicació no té limitacions temporals, ni geogràfiques ni competencials.

El dret a l’autodeterminació s’aplica a tots els pobles, sense distinció, i no només als colonials. Però Espanya es resisteix a fer-ne una aplicació pràctica davant de la reclamació catalana d’un referèndum sobre el seu futur. Domina per una banda la funesta “raó d’Estat” que tant de mal ha fet en el transcurs de la història a homes i nacions, i per altra banda domina “la ideologia absolutista” que Catalunya va combatre aferrissadament a principi del segle XVIII.

Hi ha un altre argument fal·laç en contra del procés català: considerar-lo un afer intern d’Espanya.

El dret a l’autodeterminació dels pobles és emparat per l’ordenament jurídic internacional. Els estats no poden invocar les seves normes internes per a oposar-s’hi. El principi d’integritat territorial fa referència al respecte territorial entre estats, l’autodeterminació no vulnera aquest principi.

Per tant, la independència de Catalunya és una qüestió nacional i alhora és una qüestió internacional. És internacional perquè el dret a l’autodeterminació figura a l’article 1 de la Carta de les Nacions Unides i perquè implica la disputa entre dues nacions. Tanmateix és nacional, perquè fonamenta la resolució del conflicte en la voluntat dels catalans lliurement expressada en un Referèndum reconegut arreu del món, amb voluntat incansable per part del govern de la Generalitat de ser pactat amb l’Estat espanyol i perquè en el lliure exercici de la llibertat, no hi ha rés més democràtic que posar les urnes.

Estem davant l’oportunitat de retornar-li a Catalunya, la sobirania que li va ser arrabassada al 1713.

“El referèndum es farà i votarem”

Vicent Partal ens rep a la seu de Vilaweb amb la bona nova que s’ha concretat una nova edició del diari en format paper, imprimible i interactiu. Volem conèixer de primera mà la seva visió sobre la situació del procés cap a la independència a menys de tres mesos de l’u d’octubre, data fixada perquè els catalans votem per decidir el nostre futur.

Eixamplem: El gobierno de España no es cansa de repetir que no permetrà el referèndum anunciat. Com ho veu?

Vicent Partal: El referèndum es farà i votarem perquè l’Estat espanyol no pot impedir-ho. Mai no pot ser un nou 9-N perquè el govern de la Generalitat ho ha descartat i ha proclamat que serà un Referèndum vinculant, no un procés consultiu. Les cinc o sis enquestes que s’han fet en els darrers temps són molt favorables, amb més del 60% de participació i un 70% de vots pel sí.
El govern de l’Estat espanyol s’ha equivocat en tot, ha perdut l’única via per impedir la independència, que era pactar el referèndum i fer propaganda pel no, com aconsella l’editorial del New York Times del 23 de juny. No saben què fer per aturar-ho, i ho refien tot al Tribunal Constitucional i altres fiscals i tribunals, manipulats pel gobierno per impedir tècnicament que es faci el referèndum.
L’article 151 per intervenir la Generalitat no és aplicable ja que mai no s’ha desplegat i, si volen utilitzar la policia professional, entre Mossos, Guardia Civil i Policia Nacional no tenen prou efectius per tancar els milers de col·legis electorals i endur- se’n les urnes. Per altra banda, els Mossos són prou professionals per obeir els seus comandaments jeràrquics, que són de fiar, el número u d’ells, el President Puigdemont.
No cal dir que, si l’Estat espanyol actués amb violència, llavors quedaria davant el món com un país tercermundista, no europeu, que actua contra la democràcia.

Eix: Malgrat tot, si per la força impedissin la celebració del referèndum, veu possible activar la via unilateral de declaració d’independència?

VP: Insisteixo que davant la determinació del govern i la societat civil disposats a votar en referèndum, l’Estat no té prou efectius per impedir-lo. Fins i tot, l’exèrcit espanyol no té els efectius suficients per ocupar Catalunya!
Òbviament, en el supòsit que dieu, tindríem tots els drets de fer una Declaració Unilateral d’Independència.

Eix: Vostè ha viscut el naixement de nous estats europeus. N’hi ha cap que el seu procés cap a la independència tingui semblança amb el català?

VP: Sempre podem trobar-hi alguna semblança, però tots els processos d’emancipació són diferents. Jo sempre parlo de dos models de resposta estatal: l’oriental, en què l’Estat nega els fets i els drets, fa un problema general i global del procés i, després de moltes voltes i molts patiments, acaba col·lapsant i trencant l’Estat mare. En l’altre model, l’occidental, l’Estat estudia, aïlla, circumscriu el procés, fent-lo concret, i ho negocia el millor que pot. De vegades surt bé per als independentistes, com va passar a Islàndia i Noruega, i de vegades surt malament, com va passar a Escòcia.
Potser els models als quals ens assemblem més són els d’Eslovènia i Estònia.

Eix: Quin hauria de ser el paper dels mitjans de comunicació catalans en aquesta fase del procés per contrarestar els missatges contraris -molts sense arguments- que ens arriben de fora?

VP: Tot i que prop del 80% de la població catalana mira la televisió espanyola i llegeix diaris “dependentistes”, el fet és que els mitjans no tenen tant poder com suposem. Si no, com s’explica que, malgrat els mitjans, hi hagi una proporció tan gran de gent a favor del referèndum i la independència?
Quan hagin passat anys i siguem una república independent consolidada, seguiran existint molts dels mitjans i diaris que ara són contraris a la independència: voldran demostrar que ells van contribuir a l’èxit del procés i molta gent no penalitzarà la seva actitud actual contrària. I això es pot interpretar com un signe de normalitat.

Eix: Pel que diu, veu imparable el procés independentista…

VP: De fet, el procés és irreversible, i ha de transitar per uns passos que implementin el nou Estat: proclamar la independència, iniciar el procés constituent de la nostra República i posar-se a negociar amb l’Estat espanyol modificant a poc a poc, de manera senzilla i simple, l’estructura actual. L’endemà de la proclamació de la independència, res no haurà canviat, els autobusos i el metro funcionaran igualment, els bancs i els mercats també, els funcionaris i els pensionistes cobraran sous i pensions, etc., etc. És un element de normalitat i seguretat. Hi ha moltes lleis de l’Estat espanyol que ens poden servir i no tenim per què canviar-les, com podrien ser la de tràfic o la de seguretat alimentària. Els advocats i legisladors tindran molta feina a anar revisant i modificant les lleis. L’important és governar el país encara que al principi no et reconeguin.
Alguns partits que ara són totalment contraris a la independència, quan siguem independents, s’hi apuntaran i d’oposició voldran passar a ser partits de govern. Per exemple, el PSC, que ara fa un paper tan lamentable i servil al PSOE, voldrà demostrar com va contribuir a l’èxit de la república; encara es diu que en aquest partit hi ha independentistes… fins i tot el PP de Catalunya voldrà aprofitar-se’n, de la nova situació.
Un problema serà calmar l’ànsia dels independentistes de canvis ràpids i molt dràstics, tot el procés de crear un nou Estat i adaptar-s’hi és lent i vol paciència i mà esquerra. El mateix Estat espanyol serà el primer interessat a negociar amb vista a aconseguir els millors avantatges econòmics, així ho va fer quan va perdre Cuba, Puerto Rico i las Filipines, negociant prestacions amb els nord-americans, i ara no serà diferent.

Finalitza l’entrevista en què la veu pausada i serena d’en Vicent Partal, que dóna confiança i seguretat, ens ha tramés unes idees clares: el procés no es pot parar, votarem, proclamarem la República independent i continuarem sense pausa el procés que consolidarà el nou Estat català.

La presó Model

Després de 113 anys menys un dia, ha tancat!

Justament ara fa un any, el president de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, Toni Colomina, en l’entrevista que li vam fer en el segon número d’Eixamplem, quan parlàvem del proper tancament de la presó Model, ens deia: “Crec que anem pel bon camí i que serà irreversible… en qüestió de pocs anys disposarem d’aquest espai, tan necessari per al barri i la ciutat”.

Les paraules optimistes d’en Toni xocaven amb les frustracions de moltes promeses anteriors incomplertes, però vet aquí que la ferma decisió del conseller de Justícia, Carles Mundó, i l’acord històric de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, han fet que el dia 8 de juny, malgrat tots els inconvenients, un dia abans de complir els 113 anys de la seva inauguració, s’hagi tancat definitivament una presó que s’havia anat buidant dels 929 reclusos que hi havia quan en van anunciar el tancament.

Aquest juliol, les portes de la Model s’obren al públic i, a través de visites guiades, qui vulgui podrà visitar un recinte ple d’història, sofriment i mort. El conseller va dir: “Tancar la Model era una oportunitat per a ordenar el sistema penitenciari’, a més d’atendre una demanda històrica dels veïns de l’Eixample, on està situat el centre penitenciari.”

Un cop passi l’eufòria d’un tancament històric, tocarà resoldre el compliment del Pla Director aprovat el 2009: transformar l’espai de la Model en una gran zona verda (que tant necessita l’Esquerra de l’Eixample), crear l’Espai de Memòria històrica que recordi a les noves generacions què va passar dins la presó, sobretot en les etapes de la cruel dictadura franquista, i que s’edifiquin els equipaments públics imprescindibles: residència per a gent gran, escoles, casal per a joves, poliesportiu…

Als ciutadans i les organitzacions socials ens tocarà fer el seguiment i les pressions necessàries per a aconseguir que es facin realitat els compromisos adquirits per les administracions.

Acte convocat per l’ANC, OMNIUM i l’AMI el proppassat 11 de juny a les columnes de Puig i Cadafalch

Referèndum és democràcia

L’acte convocat per l’ANC, OMNIUM i l’AMI el proppassat 11 de juny a les columnes de Puig i Cadafalch va desbordar les previsions més optimistes L’independentisme va mostrar la seva força sota un sol aterridor, omplint Montjuïc de catalans il·lusionats, des de les escales de davant les portes del MNAC fins al cap del passeig Maria Cristina. L’11 de juny vàrem fer palès –per si algú no n’estava convençut– que el referèndum es farà l’1-O tal com es va anunciar oficialment uns dies abans.

Es va posar de manifest el compromís de les organitzacions socials, de la gran majoria d’ajuntaments catalans i dels ciutadans que sempre hi són quan els convoquen. Però especialment rellevant va ser la lectura per part de Pep Guardiola del Manifest pro Referèndum que va donar la volta al món. La premsa internacional (com ara The Guardian, Financial Times, The Washington Post, Político, Euronews i les agències Associated Press, Reuters, France-Presse, Sputnik, entre molts d’altres) se’n va fer ressò en espais destacats de premsa, ràdio i televisió, i va fer bullir les xarxes socials.

Guardiola va ajudar que diaris prestigiosos creadors d’opinió mundial prenguessin partit justificant la celebració del referèndum en els seus editorials. Recentment n’hem tingut els exemples del New York Times i The Irish Times. Tan sols la premsa madrilenya, com ens té acostumats, va respondre amb insults i menyspreus a Guardiola, en lloc de donar arguments civilitzats. Com es va dir i repetir en els parlaments dels representants de l’ANC, OMNIUM i l’AMI, els alcaldes que varen prendre la paraula i les personalitats de la societat civil que varen intervenir en l’acte de l’11 de juny: “Això no va d’independència, va de democràcia”. El Govern i el Parlament no ens han fallat, nosaltres no els fallarem.