Entre les funcions que corresponen a la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, s’indica que ha de “vetllar per la realització de les iniciatives del Govern de la Generalitat destinades a donar suport i protecció a les persones migrades”. Per això hem considerat de gran importància conèixer de primera mà i per boca del seu responsable, Oriol Amorós, quina és la situació actual i quines polítiques ha de fer el nostre país respecte als nouvinguts.

Eixamplem: Quines són les polítiques de la Generalitat per als nouvinguts?
OA: L’objectiu és fer que esdevinguin ciutadans de Catalunya, amb igualtat de drets i deures, i que puguin participar i comprometre’s amb la societat del país, com fa la resta. Molts dels que arriben ni tan sols saben que existeix Catalunya ni que disposa d’una llengua pròpia. Patim un procés immigratori on la irregularitat ha estat molt important i qui arriba en aquestes condicions està exposat a pors, inseguretat i diverses formes d’enganys i d’explotació, fins que assoleix un estat jurídic que li permeti relacionar-se amb la societat.

Un nouvingut, quan s’empadrona a qualsevol ajuntament, té dret a demanar el servei de “primera acollida” i també se li ofereix l’accés a 90 hores de català, 15 hores d’informació sobre la societat catalana, 15 hores d’informació sobre el mercat de treball i explicacions sobre la llei d’estrangeria.
Les persones en situació regular disposen d’acompanyament en el procés de reagrupament familiar i ajuda per tal que els seus fills vagin a l’escola. També existeix un servei jurídic d’assessorament sobre la llei d’estrangeria i sobre el reconeixement d’estudis universitaris. També treballem per lluitar contra el fracàs escolar, que és superior en els nens de pares immigrats. Volem acabar amb les desigualtats socials que comporta el fet de ser estranger.
Malgrat tot, Catalunya, és el segon país d’Europa amb més proporció d’habitants nous.

Eix: Amb la constitució de la República Catalana alguns nouvinguts poden tenir temor de perdre els seus drets, com la residència o la nacionalitat espanyola. Què els pot dir?
OA: No han de tenir cap por, en primer lloc perquè qui els pot treure la residència és l’estat espanyol i la nacionalitat espanyola no els la poden treure mai. Per poder actuar en aquesta direcció, el primer que ha de fer l’Estat espanyol és reconèixer la República Catalana.
La República tindrà lleis de regulació del flux d’immigració dins el marc de la Unió Europea. Volem que sigui la política més progressista de la Unió.
Considerem que els pares i mares fundadors de la República han de tenir la ciutadania catalana, per raons de justícia i per raons d’estratègia: si cents de milers de nouvinguts amb arrelament a Catalunya sense nacionalitat espanyola tenen el passaport català, segur que seran defensors de la República.

Eix: Davant la política restrictiva del govern espanyol cap a les persones que demanen refugi polític, quina hauria de ser la política de la República Catalana?
OA: Catalunya ja està aplicant una política d’acolliment. Gràcies als esforços de la societat catalana, els Ajuntaments i la Generalitat hem passat des de 2016 a augmentar el nombre de refugiats de 28 a 915.
La República es fonamentarà en la democràcia: el refugiat necessita seguretat i respecte a la seva integritat física, després ve la resta. Això es fonamenta en l’aplicació de la declaració dels Drets Humans amb la qual Catalunya s’hi identifica.

No podem oblidar mai que, desprès de la Guerra Civil, representants polítics del Parlament català, dels Ajuntaments, dels col•legis professionals, pensadors, escriptors i professionals van salvar-se pel refugi, centenars de milers de catalans republicans van haver d’exiliar-se i buscar refugi a altres països.

La República s’ha de comprometre amb les causes dels refugiats, no pot passar com a l’Estat espanyol, on el seu president va a l’Aràbia Saudita a vendre armament quan és un país implicat en les guerres de Síria i del Iemen. Fragates fabricades a Espanya contribueixen al bloqueig que provoca la fam de la població civil d’aquest darrer país.

Hi ha països com Noruega que ajuden a establir els processos de pau i la República pot i ha de contribuir al manteniment de la pau. Sense ser un estat, la gran experiència de Catalunya de convivència dins de la diversitat ha pogut assessorar a països llatinoamericans com Paraguai, Equador i Bolívia en matèria de reconeixement dels drets lingüístics, contribuint a la pacificació social d’aquests països. Podríem, per exemple, ajudar el poble amazig del Marroc perquè la convivència lingüística vagi millor. Recordem que el primer diccionari normalitzat a partir dels set dialectes de la llengua amaziga s’ha fet a Catalunya.

En el segle XXI, Catalunya ha viscut la transformació demogràfica més important d’Europa, i malgrat això tenim un nivell de convivència extraordinari. En les darreres eleccions, el partit polític que basava el seu programa en la xenofòbia només va treure el 0,3% dels vots, això no passa a la resta d’Europa. Aquest model de convivència és un èxit del poble català.
S’afavoreix la creació d’un teixit associatiu que no solament es fa per països d’origen, sinó també per temes sectorials, com l’associació “Mujeres pa’lante” molt activa, o “dones en diàleg”.

Un altre aspecte a tenir en compte és com es veu la societat catalana a ella mateixa en la nova realitat i com queda reflectida en els canvis demogràfics en aspectes com el laboral, l’universitari, els mitjans de comunicació… Hem de ser conscients d’aquests canvis i reflexionar sobre què ha de fer la societat.

Eix: Creu que és correcte parlar d’integració?
OA: La paraula integració és molt controvertida, perquè alguns ho consideren sinònim d’assimilació i ens agrada més parlar d’inclusió, tot i que el Consell d’Europa fa una definició d’integració que és molt correcta: diu que és un “procés que fa una persona per participar en peu d’igualtat a la societat que l’acull”.

Catalunya mai no ha demanat a cap nouvingut que deixi de ser qui és i abandoni el seu bagatge cultural, sinó que també sigui català. Els que van venir ja fa anys i han adoptat la nacionalitat espanyola i viuen a Catalunya (des de 1997 ja són 350.000), ja no consten com a estrangers. Però, com és natural, no han oblidat els seus costums, idiomes ni cultures. Són catalans, però d’una altra manera.

La llengua catalana és l’eina de comunicació, però cal fer millores. Per exemple, dupliquem les hores d’aprenentatge de la llengua catalana, de 45 hores passen a ser-ne 90, però continuen sent insuficients. Si les comparem amb altres països hi ha molta diferència: A França hi ha un nivell de coneixement equivalent a 400 hores, a Alemanya de 800 hores i al Regne Unit fan un examen d’anglès que equival a 500 hores per obtenir la nacionalitat. Ja no parlem dels països nòrdics, que són d’una altra galàxia.