Aquesta pregunta ens la fem molta gent, és una percepció que tenim a partir de les opinions de molts docents i dels resultats de les proves PISA. És per això que hem volgut parlar del tema amb una professional, Núria Larroya, una persona que ha alternat la docència i les inquietuds per saber com podem arribar a una educació pública, de qualitat i equitativa. Ho ha dut a terme participant, entre en d’altres espais, als moviments de renovació pedagògica. Diplomada en Educació Infantil per la Universitat de Barcelona, actualment treballa en un Institut Escola públic de l’àrea metropolitana. La visió que li ha proporcionat el seu bagatge fa que parli de l’educació tenint en compte diferents punts de vista. Per a ella, l’educació forma part d’un conjunt d’engranatges i cal saber la funció de cadascun d’ells.

Eixamplem: Ens trobem en un bar del barri de Singuerlín, de Badalona. La primera pregunta és si ella té aquesta mateixa percepció: l’ensenyament ha empitjorat a Catalunya en els darrers 20 anys.
Núria Larroya: Parlar de fa 20 anys enrere és anar molt lluny. Si mirem en uns 5 anys vista ja veiem que hem patit canvis socials, socioeconòmics, un abans i un després d’una pandèmia…
Els professionals de l’educació ja feia temps que avisàvem que calia tenir-ne cura. Però, què entenem per educació? Doncs que és una empresa que pertoca a tota la societat i des de molts punts de vista, tant els socials com els territorials (zones rurals, zones metropolitanes…).

Eix.: Si realment és així, quines et semblen que són les possibles causes d’aquest deteriorament?
N.L.: Si, ha empitjorat, i les possibles causes són la falta de consens polític i social entorn a l’educació, els baixos pressupostos en educació amb les conseqüents retallades, la falta de planificació en la formació inicial i contínua dels professionals educatius i un llarg etcètera.

Eix.: Analitzem algunes d’aquestes possibles causes.
L’augment de la població. Catalunya ha arribat als 8 milions degut a la gran quantitat de persones vingudes d’altres parts del món.
Com encara l’escola una societat molt més diversa però també més pobre?
N.L.: D’una banda, la diversitat ens ha enriquit socialment però, de l’altra, la pobresa, degut als canvis socioeconòmics, s’ha aguditzat i malauradament enquistat en la població infantil. Tots aquests canvis socials comporten una obertura de mires per encarar les solucions de maneres diverses.
Educativament parlant, la formació contínua i les investigacions educatives ens han d’ajudar a dibuixar noves propostes basades en constatacions científiques i accions exitoses demostrables.

Eix.: Estem preparats per encarar aquests reptes amb èxit?
N.L.: Caldria saber què entenem per èxit educatiu i si parlem totes i tots sobre el mateix. L’educació forma part de la societat i és necessari que s’interactuï des de diversos punts de vista. Eduquem al llarg de la vida i hem de tenir les eines necessàries per tal que això passi de manera que cal donar la mateixa importància a tot el que es fa des de la llar d’infants a la Universitat, des de les escoles d’adults a les extraescolars, des del lleure als casals d’estiu, etc.

Eix.: Els nostres docents estan prou capacitats?
N.L.: Les docents soles no poden assumir aquesta responsabilitat perquè, dins l’àmbit educatiu, hi ha molts agents externs, que anomenem «agents educatius», i que són el conjunt de persones que, d’una manera o d’una altra, intervenen en l’educació. I són molt importants perquè eduquen tant dins com fora de l’aula: monitoratge de menjador, orientador escolar, tècnica d’educació infantil…
Cal recordar que la família és el primer agent educatiu que troben els nostres infants i joves i cal que també tinguin els recursos adients i citem, a tall d’exemple, la tan necessària conciliació familiar.

Eix.: Les Facultats d’Educació preparen els futurs docents per a aquesta nova situació?
N.L.: Difícilment es pot preparar un docent si no es coneixen les realitats actuals de les aules. Hi ha professionals universitaris que s’han d’actualitzar per tal que hi hagi una educació de qualitat. Les bases de la didàctica han evolucionat i actualment hi ha força coneixements de com es produeixen els aprenentatges. D’altra banda, és imprescindible la col·laboració entre els docents que treballen a les aules i els docents universitaris que formen els futurs mestres i professors. I no parlem només de la intervenció en la fase de pràctiques sinó també de tractar a les facultats d’educació la realitat social i educativa de l’escola i de l’institut. Només així es poden trobar solucions que resolguin les problemàtiques educatives.

Eix.: Catalunya va optar fa molts anys per l’escola inclusiva, però tot sembla indicar que els tutors no tenen prou formació per assumir criatures de tot el món, amb comportaments diferents segons les cultures d’origen i amb discapacitats diverses.
N.L.: Cal remarcar que no es una «opció», és un dret per garantir una educació de qualitat. És un dret humà fonamental i un dret de l’infant indiscutible.

Eix.: Aquesta situació justifica els resultats PISA i la diferència amb d’altres autonomies?
N.L.: PISA parteix d’interessos econòmics, però tenim altres indicadors com les competències bàsiques que ens fan una radiografia de l’estat de l’educació. Els docents fa temps que alertàvem d’una progressiva davallada. Les reiterades faltes d’inversió, la manca de consens polític… Cal mirar altres comunitats autònomes que han pogut buscar solucions a les seves característiques.

Eix.: Són suficients els recursos que hi destina el govern?
N.L.: No, però tan important és tenir recursos com a on destinar-los. Per saber-ho cal conèixer on estan les deficiències i el nostre territori és molt divers. No hi ha una única solució. Aquí radica la importància dels nostres ajuntaments i de les anomenades ciutats educadores.

Eix: El percentatge destinat a educació és més baix que el d’altres autonomies?
N.L.: Tenim una Llei d’Educació de Catalunya on s’explicitava, en el seu moment, que calia invertir un 6% en educació. Per què no s’ha aplicat? Ara necessitem el 6% o aquest percentatge és insuficient?

Eix.: L’abandonament escolar a Catalunya és del 13% el 2024, molt per sobre d’altres autonomies. Com es poden millorar aquests resultats?
N.L.: Impulsant la figura de l’orientació educativa amb la incorporació d’altres professionals educatius dins dels centres perquè els docents no ho poden fer sols. També cal inversió en educació al llarg de la vida i en els diferents itineraris educatius.

Eix.: Se senten comentaris de mestres que estan superats i volen canviar de professió a causa de la pressió laboral i el poc prestigi social, sobretot a l’escola pública.
N.L.: La pressió social a la qual ha estat sotmesa la sanitat i l’educació en aquests últims anys ha accentuat aquesta situació d’estar sobrepassades. A més del canvis soferts per la pandèmia, els docents han hagut d’entomar els canvis curriculars amb una clara manca de lideratge per part del Departament.
La societat parla de salut mental en molts àmbits i cal cuidar totes les professionals que tracten amb persones.

Eix.: Es té en compte aquesta situació?
N.L.: El departament proporciona cursos i plans per tal de parlar del benestar docent. A veure com es materialitza.

Eix.: L’entrevista es va allargar encara una bona estona però les exigències de l’espai ens obliguen a sintetitzar els darrers apartats on es va tractar l’estat de la llengua, el paper de la inspecció i la situació actual de la immersió. A grans trets, les conclusions van ser que ara la immersió no pot ser la mateixa que en els seus inicis i cal repensar-la en un context escolar i social actual, i remarca que actualment es disposa de més coneixements, procedents de la neurociència, sobre com aprenem.
D’altra banda, cal formacions sistemàtiques per als docents, que detecten un empobriment del llenguatge que dificulta l’aprenentatge de noves llengües i, tot i que el Departament d’Educació ha iniciat píndoles formatives per millorar la immersió, les iniciatives existents, com els ELIC (Equips d’assessorament i orientació en llengua, interculturalitat i cohesió social), són insuficients.
També es van comentar els requisits per accedir a la docència, i la dificultat de comunicació entre el departament d’educació i universitats, la qual cosa dificulta la implementació de solucions efectives.

REFLEXIÓ FINAL

N.L.: Fins que no entenguem que l’Educació és un bé social no arribarem a l’anomenat «èxit educatiu». Tot no ho ha de fer l’escola, hem de ser conscients que es treballa des d’un gran engranatge social.