La salut pública és un dels pilars de l’estat del benestar.

La nostra societat sol creure que tenir una bona salut significa no patir cap malaltia, o tenir-la ben controlada, pero és un concepte molt més complex.

El 1948, la Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir la salut com un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només de manca de malalties.

Però, què passa quan apareix una malaltia?, que tots volem la millor assistència en el temps més curt possible. I resulta que això costa diners i molts. La nostra societat, per ara, és molt privilegiada perquè es pot permetre una salut pública, universal i de prou qualitat, que no ha de deixar ningú sense atenció mèdica i sanitària, pero repetim, això costa molts diners.

L’any 1981 l’estat espanyol va transferir l’INSALUD a la Generalitat de Catalunya, i el 1990 es va aprovar la llei d’Ordenació Sanitària amb l’objectiu de crear un sistema sanitari públic, equitatiu, eficient i sostenible, per garantir l’atenció sanitària de cobertura pública, integral i de qualitat a tots els ciutadans de Catalunya. La infraestructura existent per aconseguir-ho comprèn 892 centres, incloent 71 hospitals, 420 centres d’atenció primària,142 centres socio-sanitaris i 259 dispositius de salut mental.

El darrer pressupost de la Generalitat aprovat pel parlament el 2023, va destinar 11.708 milions d’euros, que el 2024 es va incrementar a 12.132 milions €, sense que es conegui encara quin serà pel 2025.

Aquesta quantitat correspon al 27,8% del pressupost total.

Cal saber que segons informa la pàgina web de l’entitat internacional Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’any 2022 els índex de despesa sanitària pública de Catalunya sobre el PIB (6,3%) estàven per sota dels d’Espanya (7,2%). En canvi si ens referim a la despesa sanitària privada a Catalunya era del 2,2%. Segurament molta gent, amb capacitat de fer-ho, busca en l’assistència privada els serveis que no li proporciona la pública. Malgrat tot quan el mateix any 2022 es compara la despesa sanitària basada en els indicadors de salut, seguim per sota de Espanya (9,7% versus 8,6%).

Ara bé, quines són les deficiències que pateix la sanitat pública a Catalunya?

1.Manca de personal sanitari, tant de metges com d’infermeres. Estimacions recents consideren que a Catalunya falten 20.000 infermeres per assolir una mitjana equiparable a la de la UE.

2. Sobrecàrrega de treball del personal sanitari, com a conseqüència de la carència de professionals.
3. Retribució econòmica insuficient pels professionals, que fa que molts optin per marxar a altres països europeus on s’ofereixen millors condicions laborals i de retribució.
4. Desigualtat territorial en l’assistència als serveis sanitaris en les zones rurals i menys poblades. En aquestes zones les infraestructures solen ser antigues i dotades de menys equipaments i el difícil accés a la població no permet una bona atenció.
5. Encariment de l’atenció mèdica motivada pel alt cost de les noves tecnologies i l’elevat cost dels medicaments nous.

Aquesta situació afecta la qualitat i l’equitat de l’atenció médica, a més, tenint en compte l’envelliment de la població que cada cop necessita més intervenció sanitària. Aquestes dificultats que passa crònicament la sanitat pública es tradueixen en llargues cues d’espera per visitar-se, i per intervencions quirúrgiques, urgències hospitalàries saturades, traves per visitar-se amb els especialistes, substitució de la visita presencial per trucades telefòniques (que a vegades ni tant sol fa el metge), visites ambulatòries presencials excessivament limitades en el temps (menys de 10 minut per pacient), restricció en la recepta d’alguns medicaments, etc. Òbviament això es tradueix per malestar d’amdos implicats pacient i metge.

Aquestes deficiències poden ser resoltes o millorades amb un increment important dels recursos econòmics, però aquí entrem en la mare dels ous: el dèficit fiscal crònic que pateix Catalunya, del qual ja hem parlat abastament (Eixamplem N.º 47, març 2024).Catalunya és un contribuent net de l’estat espanyol, ja que paga més en impostos del que rep en recursos. Els saldos fiscals, que els diferents gobiernos de Espanya volen ocultar, mostren que el dèficit fiscal ha estat entre el 8,5 % i el 9,8% del PIB, que representa uns 22.000.000 d’euros o sigui, que cada persona que viu al nostre país aporta 229 euros al mes sense rebre res a canvi. Segur que amb aquests diners, que no recuperem, una part important podrien anar a reforçar el sector sanitari (i l’educació, la formació, els serveis socials i tot el que puguem pensar)

El dèficit fiscal és culpable de molts dels problemes que pateix la sanitat catalana. És segur que amb la independència del nostre país podríem administrar molts més recursos econòmics per millorar l’estat del benestar.

Però això no ho és tot, hi ha un altre factor: qui pren les decisionns finals en temes de salut.

La supeditació als interessos de l’estat impedeix que Catalunya sigui sobirana per decidir, per exemple, el nombre d’estudiants de medicina i infermeria que entren a les universitats. Tampoc podem decidir quin ha de ser el nombre de metges MIR (Metge Intern Resident) que s’especialitzen en els hospitals catalans. Ara és el Ministeri de Sanitat espanyol qui determina les places que ens arribaran.

Només amb la independència política podem aconseguir la capacitat de decidir quina sanitat volem pel nostre país i com distribuirem els nostres recursos.