Els lectors, que coneixen el butlletí Eixamplem, saben que és una publicació feta per socis de l’Assemblea. La seva pretensió és fer més comprensible als nostres veïns el pensament de la nostra associació, formada per persones diverses que tenen un objectiu comú i treballen en aquesta direcció: la independència.

Com és natural, els socis tenen criteris diferents i amb l’intercanvi d’idees es discuteixen i es proposen camins per assolir l’objectiu. En aquests moments s’escolten veus que consideren que els líders que ens van acompanyar el 1r. d’octubre del 2017, ja han servit al país amb escreix i han estat i encara estan patint la repressió i que cal un recanvi en els lideratges i les estratègies.
Altres, creuen que cal reivindicar-los perquè és de justícia, volen la independència, han guanyat en experiència, tenen noves propostes i mereixen una nova oportunitat. Aquest és un article d’opinió.

RES NO S’HA ACABAT!
I si partim de la base que al 2017 vam fer unes eleccions amb un resultat contundent de desig d’Independència del Poble Català? la Independència es va proclamar i la tenim signada pels parlamentaris i declarada, però en pausa.

Tal com vam informar en anteriors butlletins, entre els dies 27 d’octubre de 2017 i 2 de juny de 2018 es va aplicar l’anomenat mecanisme de coerció federal de l’article 155 de la Constitució espanyola (CE) a la Generalitat de Catalunya. L’aplicació de les previsions d’aquest precepte constitucional s’ha materialitzat en un conjunt de mesures limitatives de l’autogovern de Catalunya.

Tot el que s’ha fet després és netament aplicació de dictadura. El 155 tampoc no s’ha acabat. Això es demostra en: el fet de no acceptar les lleis del Govern Català ni el dret del Parlament a parlar de tot; en el Judici als nostres polítics electes; en l’exili obligat del MHP Puigdemont i altres membres del Govern; en les diverses convocatòries d’eleccions autonòmiques etc. I per part nostra… un desencert rere l’altre. Tot per mirar de trobar camins de diàleg i perquè preferim la paciència a la violència. Acceptar de participar en aquell judici va ser una ignomínia. Tots allà com a xaiets vam acceptar el joc teatral. Algú s’ho va creure allò? I així tot: convocatòries electorals orquestrades des del Gobierno espanyol que havia de governar per a tots fent campanyes descarades tot mantenint el rival més potent fora del país… AIXÒ ÉS DEMOCRÀCIA?

I és clar! Fins que no han aconseguit posar-se a governar la Generalitat no han parat. Mentrestant, tot aquest temps, guerres brutes, coses increïbles que ells han sabut promoure entre nosaltres… si! Han posat l’enemic dins les nostres forces i s’han ocupat d’enverinar les esquerres contra les dretes (partint de que de per natural això ja va així) … I nosaltres ens hem deixat vèncer. Han guanyat, no perquè els hem votat, sinó justament per tots aquells que no han anat a votar. Són molt llestos en les estratègies per fer-nos trontollar. I amb el domini que tenen de xarxes i clavegueres, ens podem imaginar de tot.

Tanmateix, alguns potser pensàvem que això no passaria, que el poble català sempre vota pensant en la Nació…Desconeixíem la força de les Xarxes de Comunicació i el poder a l’hora de disseminar grans mentides com noticies falses… Aquest cop a l’hora de votar ha pogut el ressentiment d’un poble fatigat. Es pot entendre la situació. També nosaltres ens podem equivocar. Ens hauria agradat més partir de l’agraïment i la tolerància per idees diverses.

Quan els resultats de les darreres eleccions van sortir com van sortir hom podia pensar que només ens agrada queixar-nos, fer manifestacions i lluir pancartes pels carrers… Davant els resultats el primer pensament de molts va ser que queixar-se no valia la pena si votar no val res per a un poble. Però admetre això és acceptar la derrota i el que hem de fer és recuperar la dignitat il’orgull de la Nació. El MHP persisteix. Mentre ell, blanc directe que rep a la cara les ignomínies més grans es mantingui dempeus, no ens podem rendir. Algun dia la Història ho posarà tot al seu lloc.

No sabem els acords resultats de les darreres negociacions a Brussel·les als que van arribar. Sembla que teníem l’oportunitat que no vam aprofitar, d’acabar el procés. Si el MHP hagués tornat com a President, lliure i com un element més dins l’engranatge polític tot hauria estat acabat amb certa dignitat. Hauria tingut el seu lloc i hauria pogut defensar les nostres idees des d’aquí i amb una certa igualtat d’oportunitats. Aleshores van fallar ells. NO va poder ser. Van fer el numeret de la persecució com si fos un terrorista. (recordem que malgrat tota la situació, ell és el més votat per part del moviment independentista en aquestes darreres eleccions) Tornen a demostrar que són uns dictadors. Més clar l’aigua! I tenim la Santa paciència de deixar-los governar… Democràcia.

Sentir dir als companys de lluita que “Això s’ha acabat” com ho diu i justifica en Carles Vallbuena (https://youtu.be/2D6-9q8cqhM?si=G-imwiMb3-63vegq) ens fa mal, molt mal. Aquí el problema és que tenim un president electe exiliat i no es pot acabar si el MHP, el 131è, no torna d’una manera digna. No s’hi val qualsevol solució, al menys no una de basada en la persecució. Les autonomies seran una administració falsejada per una dictadura i el Govern basat en mentides de normalitat. Qui ara presideix vol que pensem que tot s’ha acabat té 4 anys per a esborrar les empremtes d’una revolta. Pensem a veure què volem nosaltres.

La lluita ara ja va per molt més que un poble i els seus drets. Va de creure en la democràcia i denunciar les situacions antidemocràtiques. Quan tot s’acabi, tots plegats sabrem ser més demòcrates. I tant de bo que puguem arribar a construir un País millor basat en el respecte per a tothom.

____

1  Dossier sobre l’aplicació de l’article 155 a Catalunya (número especial de la Revista Catalana de Dret Públic), el qual, entre altres continguts, també incorpora els ítems referents a la conflictivitat jurisdiccional generada i al corpus doctrinal que ha analitzat l’article 155 CE, abans i després de la seva aplicació.