El Model Català de Comerç (MCC), que tant apreciem, és fruit de l’esperit emprenedor dels nostres professionals, té el seu origen en el consens entre aquests i les institucions i és una font d’ocupació de primera magnitud.

Aquest model propi es caracteritza principalment pels valors de proximitat, qualitat, varietat i vocació de servei. El comerç dóna vida als carrers de la ciutat i constitueix un punt de trobada entre el veïnat. Segons Sergio del Moral, president de l’associació Eix Comercial Nou Eixample, i Mercè Díaz, la gerent dinamitzadora, correm un seriós perill de perdre l’MCC.

Els representants de l’associació, amb més de 3.200 comerços al barri, inclòs el Mercat del Ninot, ens proporcionen molts arguments sòlids a favor d’aquest model. Alguns són comuns a la situació del comerç a tota la ciutat de Barcelona, mentre que d’altres són propis del nostre barri.
El president de l’Eix Comercial Nou Eixample veu amb preocupació com es van perdent negocis de proximitat, alguns de tota la vida, per la competència massa sovint deslleial dels grans centres comercials.

D’altra banda, els empresaris i treballadors d’establiments del barri, si viuen fora de Barcelona, tenen considerables problemes de mobilitat: cada dia han de suportar llargues caravanes per les notòries deficiències en el transport públic, com les de Rodalies Renfe, i també hi ha manca aparcaments públics. S’hi afegeix l’elevat preu dels lloguers dels locals i els impostos que cal pagar, de manera que n’hi ha molts que opten per traslladar el negoci fora de la gran ciutat.

Del Moral es mostra preocupat pel nou model de superilles de l’Ajuntament de Barcelona, que en un futur proper es podria implantar al nostre barri i que comporta les dificultats, per exemple, dels autònoms propietaris de tallers de reparació de vehicles, en impedir-los la circulació; també, els problemes de càrrega i descàrrega de mercaderies, i d’accès d’ambulàncies i camions de bombers. És conscient de la necessitat de reduir la contaminació ambiental i afavorir el desplaçament a peu i en bicicleta, que s’aconsegueix als carrers delimitats per les superilles, però a costa d’incrementar la circulació i la contaminació als carrers del voltant, com ja s’ha denunciat al Poble Nou. Les superilles poden ser una millora si es fa una bona planificació prèvia, coneixent les característiques i la problemàtica del barri, i si va acompanyada d’altres mesures, com ara promoure la circulació de vehicles elèctrics.

Un problema específic de l’Eixample és el perfil dels habitants: la població ha envellit, mentre que els més joves solen sortir els caps de setmana i deixen buida una gran part del barri. Darrerament, botigues tradicionals de queviures o merceries, bacallaneries, floristeries, etc., són substituïdes per oficines, bars, bugaderies, grans supermercats i basars, pensant més aviat en la població transeünt de turistes i estudiants estrangers. La majoria dels nous negocis no aporten cap valor afegit i queden fora de l’MCC.

Amb els canvis polítics, els interlocutors van variant i els projectes de millora de l’MCC queden en l’oblit. L’Eix Comercial Nou Eixample, com és obvi, ha de ser neutral des del punt de vista polític partidista, però no rep el suport necessari de les autoritats municipals, i més d’una vegada s’ha sentit desprotegit i indefens.

La gran majoria dels negocis del barri han estat creats per emprenedors autònoms que hi posen el màxim d’energia i creativitat, però no s’ha d’oblidar que també tenen família i el dret de no viure esclavitzats per la feina, per això discrepen amb la nova llei de la Generalitat que incrementa de 72 a 75 hores setmanals l’horari legal d’obertura. Tampoc no estan d’acord que s’hagi suprimit l’obligatorietat de dos períodes delimitats de rebaixes, transformant-ho en simples recomanacions. Reconeixen que aquesta llei no és tan dura com l’espanyola que permet obrir fins a 90 hores setmanals i que la nova llei catalana és fruit de la impugnació per part del Tribunal Constitucional de la Llei 4/2012 d’horaris comercials, però igualment dificulta la conciliació familiar.

Sergio del Moral reivindica tanmateix la figura de l’aprenent, ja que molts dels negocis són d’una activitat artesanal o tècnica que permetria la formació de molts joves amb poques alternatives de treball o que surten dels centres educatius sense experiència pràctica. Això beneficiaria mútuament el petit empresari i les persones que es formen i els donaria més oportunitats laborals.