Alonso-Cuevillas és un prestigiós jurista i economista, catedràtic en dret processal de la Universitat de Barcelona, fou degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona i president de la Federació Europea del Col·legi d’Advocats. Darrerament l’hem conegut per ser l’advocat defensor del president Carles Puigdemont. També s’ha encarregat de la defensa dels exconsellers Clara Ponsatí i Lluís Puig, de l’historiador Josep Lluís Alay i de l’exsecretari general d’Interior César Puig, tots ells encausats per l’Audiència Nacional.

En l’entrevista que ha concedit a l’EIXAMPLEM sempre s’ha expressat amb claredat, contundència i convicció, amb l’objectiu d’ajudar-nos a entendre en quin moment està el judici que l’estat espanyol fa contra la causa Independentista.

Eix. Els advocats dels exiliats i dels presos polítics es queixen contínuament d’irregularitats que dificulten l’acció de la defensa. Quines són?

JAC. N’hi ha tantes que no tenim prou espai al butlletí per exposar-les. Les lleis espanyoles, suposadament molt garantistes, no s’han respectat. En l’aspecte processal formal, es va forçar la competència, ja que els encausats haurien de ser jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no per l’espanyol. Un altre punt és la fragmentació que s’ha fet de la causa en diversos procediments diferenciats i a això cal afegir que la instrucció l’ha feta la Guàrdia Civil i que ara ens trobem amb grans dificultats per accedir a tota la informació, dipositada en un núvol telemàtic ple d’irregularitats i mancances.

Si entrem en continguts, és evident que els fets pels quals estan processats no han existit. No hi ha hagut malversació, perquè així ho va reconèixer el mateix ministre Montoro, i no hi ha hagut rebel·lió, ja que és evident que no hi ha hagut violència, com han dit catedràtics de dret penal, exmagistrats del Suprem com Martin Pallín o Pascual Sala, expresident del Consejo General del Poder Judicial. A més, tot això ja ha quedat reflectit en les sentències dels tribunals d’Alemanya i Bèlgica. Davant d’aquestes evidències, el judici que es farà sembla més una aparença de judici.

EIX. Els presos polítics han denunciat que el Tribunal Constitucional reté els seus recursos per retardar-ne el salt a la Justícia Europea a Estrasburg. Hi ha evidències d’un fet tan poc ètic?

JAC. El TC triga molt a resoldre els recursos d’empara, ja que no hi ha terminis regulats per llei. Hi ha el temor que puguin passar 4 o 5 anys fins que es dicti la resolució. El cert és que s’estan admetent tots els recursos que presentem, malgrat que segons l’estadística només s’accepten el 9% dels recursos que es presenten, tot plegat sembla una maniobra per retardar que portem el cas als tribunals europeus. Jo ja n’he presentat quatre i l’advocat Jordi Pina cinc més.

EIX. El Jutjat d’Instrucció 13, que acumula un gran nombre d’encausats relacionats amb el referèndum, va dir en veu del Sr. Juan Antonio Ramírez Sunyer que no té indicis de rebel·lió ni sedició contra els investigats per l’1-O. Quin efecte tenen aquestes declaracions sobre les línies de defensa?

JAC. El jutjat 13 va començar a actuar per suposat delicte de revelació de secrets informàtics contra el jutge Santi Vidal i va passar més d’un any sense citar-lo a declarar. De cop, quan l’Audiència i el TSJ espanyol ja estaven funcionant, el jutjat 13 va començar a actuar ordenant registres i escorcolls a impremtes, a webs i a departaments de la Generalitat com el d’Economia. Quan la CUP es va voler querellar, van negar que investiguessin el referèndum i també que la investigació fos per càrrecs de rebel·lió i sedició, ja que no hi té competències. Es pronuncia de manera contradictòria i encara no sabem ben bé què és el que està investigant. Tot plegat és un desgavell i una de les vulneracions més flagrants és aquesta atomització de la causa.

EIX. A l’estat espanyol estan sortint sentències sorprenents, com les dels joves d’Alsasua, de Valtonyc i altres cantants rapers, els violadors de “la manada” i, recentment, la trama dels nens robats. Quina valoració en fa?

JAC. Els casos no són comparables, però tot això fa palès el biaix ideològic existent dins el sistema jurídic espanyol. S’han retrocedit anys pel que fa a les llibertats democràtiques i el dret d’expressió. El que és més greu no és que uns pocs jutges facin declaracions improcedents o piulades ofensives, sinó el clamorós silenci dels milers de magistrats que constitueixen la Judicatura i que no ho denuncien. Fins i tot sembla que ho trobin normal. Sentències com la de “la manada” demostren que la Judicatura no ha avançat.

EIX. A Tamara Carrasco, l’Audiència Nacional l’obliga a romandre confinada al seu poble, pendent de judici i amb l’argument que els CDR encara existeixen. Es pot considerar un argument legalment vàlid?

JAC. La llei d’enjudiciament criminal considera que qualsevol mesura restrictiva de la llibertat ha de ser excepcional i ha d’estar justificada. En aquest cas s’han acollit a un dels tres supòsits, el perill de “reiteració del delicte”, però caldria que els fets es concretessin. No es pot actuar a base d’un pronòstic sobre quina seria la seva conducta, basant-se en el que podrien estar fent uns altres. Això és propi d’una justícia inquisitorial.

EIX. Com pot ser que el poder judicial espanyol no faci cap cas de resolucions de tribunals europeus, com la del land alemany Schleswig-Holstein, que va rebutjar l’acusació de rebel·lió contra el president Puigdemont?

JAC. La justícia espanyola mai no serà imparcial, senzillament perquè els mateixos jutges se senten víctimes del suposat delicte que jutgen. A més, se senten cridats a “salvar la pàtria”. No són ni seran objectius per manca d’imparcialitat. Les contundents sentències europees no les accepten perquè consideren que qui té la raó són ells, mentre que els tribunals estrangers estan equivocats. A més, compten amb una cobertura de la caverna mediàtica. Hi ha magistrats que, en privat, reconeixen que l’actuació dels tribunals espanyols és errònia, però no s’atreveixen a denunciar-ho perquè el sistema de promoció professional està lligat a la complicitat amb el sistema dominant. És per aquest motiu que les veus que s’escolten són, quasi sempre, les de magistrats jubilats.

EIX. Què hauria de passar perquè president Puigdemont pugui retornar a Catalunya sense el perill de ser empresonat?

JAC. Hi ha tres escenaris. El primer és la prescripció dels delictes, és a dir, que passin 20 anys per poder retornar. El segon seria que es produís una absolució de la resta d’encausats pel tribunal d’Estrasburg o que els acusadors, Fiscalia i Vox, retiressin els càrrecs i s’arxivés la causa. El tercer escenari seria que Catalunya no estigués sotmesa a la justícia espanyola.

EIX. Com pot influir la petició d’Amnistia Internacional que demana l’alliberament dels Jordis, sobre la resta de presos i exiliats?

JAC. Com ja hem dit, la cúpula autàrquica de la justícia espanyola no vol acceptar les resolucions d’altres tribunals europeus ni tampoc l’opinió dels magistrats més prestigiosos. Per tant, tampoc no sembla que estigui disposada a escoltar la petició de llibertat d’Amnistia Internacional.

EIX. A grans trets, com creu vostè que es desenvoluparà el judici dels presos polítics?

JAC. Serà un judici amb molt poques garanties. La sentència sembla que ja està decidida i tot indica que el Suprem vol anar ràpid. A la defensa se li han posat totes les traves possibles, com col·locar en un núvol telemàtic milers de documents que estaven incomplets i donar molt poc temps per poder descarregar-los i estudiar-los. A banda d’això, també cal destacar que, un cop comenci el judici, tornaran a traslladar els presos a presons de Madrid properes al Suprem i que s’hauran de desplaçar diàriament de la presó al tribunal en llargues sessions de matí i tarda. Tot això pot durar mesos i incrementarà encara més el cansament i l’estrès.

A efectes de calendari, es diu que volen iniciar les sessions per qüestions prèvies abans de Nadal, el judici pròpiament dit seria passat Reis i la sentència arribaria al maig, un cop hagin passat les eleccions municipals.

EIX. Creu que els presos tenen ganes d’arribar al judici per confrontar la justícia espanyola i el mateix estat?

JAC. Els presos tenen ganes que s’acabi aquest malson i tornar a casa. Òbviament, volen que el judici es faci ràpid perquè s’escoltin els seus arguments, però també és cert que, després de comprovar que no els posarien en llibertat condicional i que són tractats com a presos sentenciats, estan convençuts que la solució està en poder anar el més aviat possible a Europa.

Un cop finalitzada l’entrevista, en conversa informal, han sortit dos aspectes destacables, un d’ells és la voluntat i necessitat que el judici sigui públic i televisat perquè arribi a tot el món i l’altre és que els escrúpols legals que pot tenir el Tribunal estan eclipsats pel seu interès de fer un escarment. Això, en llenguatge del carrer, s’entén com a revenja o no?

Poc desprès de l’entrevista, s’han complert les pitjors previsions de com actuaria el Poder Judicial del Reino de España: La Fiscalia (PSOE) demana 214 anys de presó contra els representants del Govern, el Parlament, l’ANC, Ómnium i els Mossos.